El poble Rap
anui hauria arribat des d'una mítica illa anomenada Hiva. El seu primer "ariki" (rei) va ser Hotu Matu'a cap al segle IV de la nostra era. La societat rapanui, governada per l'ariki, amb ascendència directa dels déus, estava dividida en tribus i per classes. Cada tribu ocupava una zona, sempre eren costaneres. La major part de la població vivia cap a l'interior, al costat de les àrees de cultiu. En el litoral establien centres religiosos, polítics i cerimonials (Anakena, Akahanga) i adoraven als ancestres gairebé deïficats representats pels moai. Fins al dia d'avui no se sap com va ocórrer la construcció i desplaçament d'aquelles escultures.
La societat rapanui va sufrir una crisis de superpoblació en els segles XVII i XVIII, fet que va provocar guerres entre les tribus on van destruir algun dels altars cerimonials i l'abandonament de les canteres on es tallaben els moais. Els natius van començar a viure a les coves i van anar escassejant els seus aliments. Va surgir una nova ceremonia, del Tangata manu (Home-ocell), el que agafes primer l'ou de manu tara era lider durant un any.
Entre 1859 i 1863 una vintena de vaixells es van emportar 2000 illencs per treballar com esclaus a les seves propietats. L'extermini de la classe sacerdotal va significar una gran perdua, ademés hi van haver multiples epidemies i aixo va reduir tots els habitants a nomes 110 persones.
Finalment Chile va conseguir firmar un tractat a
mb els natius els va enganyar fent una suposada copia en el seu idioma (rapanui). En el tractat en versió espanyola donava la cesio de l'illa a Chile, pero en canvi en el tractat en rapanui no deia res de la cesió. Al cap d'uns dies van col·locar la bandera Chilena i el rei (l'ariki) va dir:
"Al levantar tu bandera no quedas dueño de la isla porque nada hemos vendido: sabemos que el señor Obispo puso a la Isla bajo el protectorado de Chile, mas nada se ha vendido".
Els habitants no van poder sortir de l'illa, fins el 1966 no van tenir drets de ciutadania i les seves terres no es van començar a tornar fins a finals del segle XX.
